Inauguració de l'exposició Ràfols Casamada a l'Ajuntament Vell de Calella
SALA AJUNTAMENT VELL - CALELLA
15 desembre 2012 - 10 març 2013
Ràfols-Casamada, construcció i emoció
Cada dia es fa més palès que Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923 – 2009) és l’artista del nostre país que millor representa el trànsit entre el noucentisme creatiu i els corrents abstractes posteriors. Personalment i artísticament, va néixer en plena atmosfera noucentista, no el noucentisme nostàlgic de classicismes mediterranis, sinó aquell que buscava noves opcions estètiques després del cubisme i de l’art deco, i la seva maduresa coincidí amb l’esplendor de l’abstracció. I entremig va desenvolupar una carrera extensa i rica com es posa de manifest en les seixanta obres que integren aquesta exposició, unes obres procedents de la col·lecció de Lluís Bassat, que seguí de prop la trajectòria de l’artista i que va tenir l’encert d’adquirir-les i configurar aquest conjunt, realment antològic. I és que si l’oli “L’estudi”, de 1955, representa una visió geometritzada però fidel del seu taller, i les obres dels anys noranta malgrat la seva voluntat constructiva són composicions abstractes, més lliures i poètiques, en les peces que va fer en els anys compresos entre aquests dos períodes podem apreciar el pas per diferents etapes, en les que canviaven tant el seu punt de vista sobre l’art, com les circumstàncies estètiques del món, una interacció que Ràfols-Casamada va viure de forma intensa, fèrtil, enriquidora i gens mimètica.
Com a fill d’artista --el seu pare va ser el pintor figuratiu Albert Ràfols i Cullerés (Barcelona, 1892 – 1986)--, ja en la seva infantesa demostrà un clar interès per l’art. Però per la seva facilitat per les matemàtiques decidí estudiar arquitectura, carrera que finalment abandonà el 1946, per dedicar-se de ple a la pintura, conscient que calia renovar els llenguatges artístics i connectar de nou amb l’esperit de les avantguardes que la guerra havia estroncat. Els seus referents aleshores van ser els membres del grup ADLAN i la vessant creativa del noucentisme, particularment les propostes de Torres-Garcia i les idees d’Eugeni d’Ors. Així, les seves pintures dels anys cinquanta, tot i ser figuratives, presenten clares connotacions cubistes i cezannianes. I és que després del viatge a París que va fer el 1950, gràcies a una beca del govern francès, que li va permetre conèixer directament l’obra dels impressionistes, Picasso, Braque i Matisse; la seva obra va cercar un llenguatge propi, que el va portar a intentar una mena de síntesi entre dos corrents considerats antagònics: l’impressionisme, amb tota la frescor de color i llum, i el cubisme, com a corrent que reconstrueix amb paràmetres geomètrics les figures i els paisatges.
En qualsevol cas, no va ser fins els darrers anys cinquanta i els primers seixanta quan construí el seu món, basat en quadrats, rectangles, diagonals (però no sotmès a la rigidesa de la geometria) i amb lleugeres referències a cases, muntanyes o figures femenines, un mode de fer que el mateix Ràfols-Casamada va definir com “una manera constructiva i postcubista d’expressar unes evidències del món quotidià”.
En una fase subsegüent, a mitjans dels anys seixanta, el seu cosmos incorporà nous elements: finestres i portes que s’obrien al món i que responien a la seva voluntat de veure més enllà. A conseqüència d’aquesta decisió, el seu univers se simplificà, les seves figuracions cada vegada esdevenien més desdibuixades i la seva gamma cromàtica es va limitar, centrant-la en els vermells, blaus, grocs i ocres, però la construcció del quadre es tornava més sòlida.
Durant aquests anys la mirada arquitectònica va conviure amb la mirada pictòrica, expressada a través de la seva particular poètica del color. De mica en mica va anar fugint de les coses concretes i adoptant un llenguatge més abstracte, encara que la seva abstracció no seria gestual, sinó compositiva, i incorporaria lleugeres texturacions de matèria, sota l’influx de Tàpies i els informalistes.
L’aparició del pop americà i els esdeveniments vinculats a Europa i Amèrica el maig del 1968 van marcar aquest nou període. El collage, l’esperit del dada, la recuperació dels objectes usats, es van fer presents en l’obra de Ràfols-Casamada sense que per això perdés els seus paràmetres geomètrics, constructius i cromàtics.
No obstant, finalment la composició es transformà en l’element protagonista de la seva creació. Les seves teles es van anar fent més grans, els camps de color, més dominants i l’estructura interna, més depurada. Ell mateix deia d’aquelles peces que eren “una esquematització del paisatge”, ja que mirava d’eliminar tot el superflu i treballar només amb els elements plàstics que considerava indispensables, els que li permetien crear les que ell qualificava com a “atmosferes” perquè realment a ell li interessaven més els suggeriments que les descripcions. Per això en els títols d’aquestes obres ja no apareixen ni finestres, ni paisatges, ni objectes, i va optar pel genèric “Composició” o encara més agosaradament les deixava sense títol.
La seva, doncs, no va ser una geometria derivada del càlcul, de la matemàtica, sinó de l’estat d’ànim, de la intuïció, de l’experiència viscuda en cada moment. I és aquí on descobrim el Ràfols-Casamada més genuí, el que basculava entre la figuració i l’abstracció, una figuració cada vegada més essencial, que s’expressava amb els mínims elements per simplement suggerir-la i una abstracció que no renunciava a incloure alguna referència que ens permetés intuir-la.
Voldria remarcar, però, que darrera d’aquest procés de desfiguració i reconstrucció de la realitat hi ha un pensament filosòfic, que l’obra de Ràfols-Casamada no és producte d’una improvisació, ni d’un atzar compulsiu, sinó d’una reflexió profunda. De fet, sempre va ser un intel·lectual en el sentit més autèntic de la paraula, un home amb un gran bagatge cultural, amb un ampli coneixement de la història de l’art, en particular la del renaixement i la del segle XX, una persona amb vocació gnoseològica, tal com es posa de manifest en els seus escrits, bàsicament en els dietaris, però també en les proses poètiques i els versos. Fins i tot crec que objectivament no es pot dissociar el Ràfols-Casamada pintor del Ràfols-Casamada poeta, una dualitat que ell mateix explicà en el llibre D’un mateix traç (1994), en el que aplegà diferents anotacions de la vida quotidiana sobre el seu treball personal, apunts de viatges, cavil·lacions, records... sempre intentant captar la poètica de l’instant, la palpitació humana de cada vivència, i sense distingir el traç cal·ligràfic del pictòric.
Una mostra d’aquesta dualitat, dels dos vessants del quefer de Ràfols-Casamada, és el contingut d’aquest poema, publicat dins el llibre “Angle de llum” (1984), que tan podia ser expressat líricament com pictòricament.
RESSÒ
resplendor d’altes mars
enmig els fulls d’un llibre
amples espais
dintre la cambra closos
remor de vent
en planes sense límits
angle de llum
en la penombra
I per comprovar la capacitat creativa de Ràfols-Casamada, per descobrir la sintonia entre aquest poema i les seves pintures us animo a visitar l’exposició. En ella constatareu també que, com va dir Joan Teixidor el 1984, Ràfols-Casamada va ser “pintor i poeta amb la mateixa excel·lència”.
Text de presentació de Daniel Giralt-Miracle
Catàleg de l'exposició, editat en català, castellà, anglès i rus, amb text de presentació de Daniel Giralt-Miracle on es reprodueixen i documenten las 47 obres seleccionades per Núria Poch, comissària de l'exposició. Textos institucionals de Montserrat Candini, Joan Mora i Lluís Bassat.