MUSEU ARXIU DE SANT ANDREU DE LLAVANERES

7 juny - 1 setembre 2024

En la línia de l’exposició Dones pintades d’ara fa dos anys, enguany presentem Cares pintades que, com aquella, és una exposició eclèctica. Com l’anterior, també respon a una tria personal d’obres de catorze artistes que han pintat cares. No són pròpiament retrats, sinó la representació del rostre humà al llarg de diferents dècades i per tant a través d’estils i plantejaments diferents. És curiós observar que, en una cronologia de les obres que va del 1947 al 2024, només hi ha un autoretrat, el de Maria Girona.

Poeta, crític i impulsor de grans esdeveniments culturals a Barcelona com el Saló d’Octubre, Josep M. de Sucre (Barcelona, 1886 - 1969), va començar la seva carrera artística a finals dels anys vint amb una exposició a la Sala Dalmau de Barcelona. Hereva del llenguatge expressionista i d’un cert primitivisme, l’obra pictòrica de Josep M. de Sucre, en la qual destaquen els rostres amb expressions inquietants i d’un profund nihilisme, suposa un trànsit del modernisme cap a l’avantguarda.

Músic, ceramista i pintor, Joan Comellas (el Masnou, 1913 - 2000) es va donar a conèixer en diverses edicions del Saló de Maig de Barcelona i va exposar individualment al 1958 a les Galeries Jardín de la mateixa ciutat. Els seus colors són limitats; negre, blau, ocre, algun vermell, però sense riscos ni tampoc concessions. En una entrevista de l’any 1999, li van preguntar: “Com és que pintava amb materials de caprici, retoladors, aquarel·la, acrílics, teles, cartrons, papers trobats...? Ah, és que jo feia el que em donava la gana”.

Joan Brotat (Barcelona, 1920 - 1990) va ser camiller per al bàndol republicà a la Lleva del Biberó. La creació, a través de la seva obra, d’un món imaginat i innocent, foren la seva resposta al trauma de la Guerra Civil i possible causa del seu primitivisme, sovint brusc i inquietant. Brotat combina una interpretació del dibuix infantil i crea un món propi, d’ambients i personatges senzills, en espais quasi paradisíacs, que a partir de l’any 1957 esdevindrà misteriós pel seu simbolisme torbador de figures enigmàtiques. La seva obra, estranya, té una vigència actual per la lluita poètica contra la violència i les misèries de la nostra civilització.

De Maria Girona (Barcelona, 1923 - 2015) presentem l’únic autoretrat de l’exposició. Tenia 43 anys quan el va pintar i una trajectòria artística i personal que la duria, un any després, a fundar junt amb altres intel·lectuals, EINA, Escola de Disseny i Art, a Barcelona. Girona es pinta dins una aurèola, amb una harmonia de tons freds, sense ombres ni perspectiva. Lluny d’estridències com la seva obra.

Antoni Guansé (Tortosa, 1926 - París, 2008)  centra el seu llenguatge amb dos elements bàsics: el color i la figura. Tracta el color de manera plana, quasi sense matisos ni evidència de les pinzellades. La figura s’esquematitza al màxim –reduint-se, la majoria de vegades, al cap– amb traços enèrgics, ulls grossos que quasi sempre protagonitzen l’obra. I obertures, quasi sempre finestres, que unes vegades semblen obertures per espiar i d’altres semblen obertures des d’un espai de reclusió. 

Quan a casa nostra es parla de la renovació de l’art a finals dels anys quaranta i en la primera meitat dels cinquanta, se sol destacar l’aparició de Dau al Set, el grup format per Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart i J. J. Tharrats. El dibuix de la Suite al·lucinacions II de l’any 1947 de Joan Ponç (Barcelona, 1927 - Saint-Paul-de-Vence, França, 1984) s’inspira en el surrealisme, tendència que ja declinava a París, però que aquí, en canvi, constituïa un factor molt renovador, tenint en compte la situació tancada de l’àmbit artístic, a causa del règim franquista. 

Ramón Bilbao (Bilbao, 1933 - Madrid, 2021) va ser dissenyador gràfic i posteriorment director creatiu a Caracas i Buenos Aires. L’any 1966 s’instal·la a Madrid i és nomenat director d’art de l’agència J. Walter Thompson. Presenta la seva primera exposició individual a Madrid l’any 1973 amb obres plantejades a partir del seu vessant de dissenyador, com a l’obra Juan Ramón on intervé una fotografia del poeta Juan Ramón Jiménez, Premi Nobel de Literatura l’any 1956.

De formació ferrer, el dibuixant i pintor lleidatà Manel Molí (la Portella, 1936 - Terrassa, 2016), crea una obra que s’identifica amb un cert surrealisme crític i grotesc. És el triomf de la sàtira i la ironia per sobre de la vanitat que el pintor associava al poder i a la condició humana. En els seus dibuixos, Molí s’identificava amb l’imaginari gòtic, amb una forta connexió amb l’obra del pintor holandès Brueghel o la del Bosch.

La primera exposició de Francesc Artigau (Barcelona, 1940) a la Galeria Adrià de Barcelona va ser l’any 1972 i estava dividida en dos apartats. “Crònica familiar” se centrava en retrats d’altri i en autoretrats, amb una figuració lliure i amb moltes referències al pop art. El segon apartat, “El paradís perdut”, era una pintura satírica, de crítica social. Retrat de la dona, és d’aquest moment i tracta la tela com si fos un dibuix, o fins i tot, un esbós on deixa a la vista les correccions que hi fa.

Per Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941 - 2023), la pintura era la seva pròpia vida. Des dels seus inicis, insistí reiteradament en la figura humana i és través de la pintura que volia representar els problemes de l’home actual, les seves pors i angoixes, la seva solitud, però de fet no ens les explica sinó que ens en dona pistes i és que Arranz-Bravo no copia allò que veu, perquè la creació és fruit d’allò que un és, d’allò que veu i d’allò que imagina.

Llavis és una obra de Manuel Boix (l'Alcúdia, València, 1942) de quan treballava i exposava amb Rafael Armengol i Artur Heras. No eren un grup ni tenien un manifest, eren la trilogia que inicià el Nou Realisme valencià. Llavis, una obra d’aquell moment, fragmenta la realitat, la treu del seu context, on la perspectiva no existeix i on la imatge és engrandida. D’una tècnica meticulosa, Boix qüestionava la funció de l’art dins la nostra societat i revalorava l’ofici i el poder de la imatge en un moment en que l’informalisme ho aclaparava tot.

L’escultor, pintor i joier Perecoll (Mataró, 1948) parteix del retrat clàssic per a la seva Maria de Mèdici, convertint-la en exemple de com la renúncia a la resta de colors no és impediment per crear un personatge en el que la protagonista és, senzillament, una taca negra sobre un fons del mateix color. Més de trenta anys treballant el negre sobre negre, l’han dut a un domini de la pinzellada i la gestualitat que li permet aconseguir, no només el volum, sinó l’expressió de l’ànima del retratat a través del volum.

Honradesa és una obra de l’etapa de maduresa de Joan Bennàssar (Pollença, 1950) en la que aposta sense complexes per la figuració. La seva intenció era recuperar l’esperit de l’avantguarda, el sentit màgic que tenia l’obra del pintor en els seus orígens, l’art que neix de la necessitat d’ajustar les visions interiors, i tot això passa per reinventar el dibuix. Per a Bennàssar l’art és inútil si no té l’ambició de conquerir nous espais de sensibilitat i d’inventar noves maners de veure el món.

Per en Marc Prat (Mataró, 1971), el rostre mostra la cara més veraç de l’existència humana i si fins ara el representava a través de la màscara com a símbol de recolliment interior, ara ressitua el rostre humà com a protagonista. L’austeritat cromàtica d’aquest Enchanter, d’aquest bruixot de cap cot que irradia misteri a través de l’aurèola de cabell talment pues, ens interroga entorn a la creació pictòrica i existencial.

Eclèctica, és una exposició expressament eclèctica perquè sigui representativa de la creativitat dels seus autors.

Text de presentació de Núria Poch

Catàleg de l'exposició on es reprodueixen les 14 obres exposades, amb text de presentació de la comissària de l'exposició, Núria Poch. Textos institucionals d'Àlex Neira, David Bote i Lluís Bassat.

Edita Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

MUSEU ARXIU LLAVANERS