MUSEU ARXIU DE SANT ANDREU DE LLAVANERES

7 juny - 28 juliol 2019

Elena Paredes, tot recuperant el seu llegat

El juliol del 2017, cent una obres d’Elena Paredes es van incorporar a la Col·lecció Bassat. No és la primera vegada que la col·lecció es fa càrrec del llegat d’un artista, tant per preservar-lo físicament com per recuperar-lo de l’oblit col·lectiu. Així, conserva obres dels pintors Héctor Ameal o Narcís Serinyà i de l’escultor Marcos Coll, entre d’altres. 

I el cas d’Elena Paredes és un d’aquests llegats.

Elena Paredes va viure noranta cinc anys i va ser, l’any 1965, la primera dona a guanyar el Premi de dibuix Joan Miró. Van escriure sobre la seva obra Juan Eduardo Cirlot, Alberto del Castillo, Francesc Miralles, José Corredor-Matheos, Daniel Giralt-Miracle, Carlos Antonio Areán, Santos Torroella, Ángel Marsá, Juan Cortés o Salvador de Madariaga. Té obra al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i l’any 1977 va exposar a Mataró. Va estar vinculada artísticament amb Cadaqués des de l’any 1964 i va exposar en dues ocasions a la Galeria Dau al Set i una a la Galeria Maeght de Barcelona. Però a data d’avui, és una de tants artistes oblidats al món de l’art.

L’exposició que presentem al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, parteix de la seva etapa de formació, als anys quaranta i cinquanta, amb dos paisatges pintats del natural com són Cadaqués i Vilalba, que aviat donaran pas a unes obres esquemàtiques a mig camí de l’abstracció. L’adopció de l’espàtula en substitució del pinzell li permet un tractament més estructurat a partir de colors plans, on han desaparegut la perspectiva i les referències externes, fruit del convenciment que el llenguatge artístic no és una mitjà de representació sinó un mitjà d’expressió personal. L’obra Paisatge urbà, circa 1959, de quan guanya el Premi Torres García, pertany al moment de trencament amb la temàtica acadèmica. L’esquematització dels paisatges i l’allunyament de qualsevol referència externa, la du, a principis dels seixanta, als collages informalistes i a l’obra matèrica. Els fons de les obres no remeten a cap referència d’espai, de lloc, i els estructuren la tensió d’unes taques vermelles que suporten la tensió, el lligam i la limitació d’uns cordills geometritzants. 

“No hay en mi pintura ninguna idea, ni remota, de nada que pueda ser representado. Creo que es la resultante de mi propio yo, de mis sensaciones vividas o imaginadas”. Aquestes paraules d’Elena Paredes ens duen a la iconografia que adopta a partir del 1965: els caps. Bustos de personatges solitaris, esquematitzats, de colors plans i, com a l’etapa anterior, sense cap referència del món on es troben. A la darreria dels anys seixanta, Elena Paredes forma part del Grup Intrarrealista, liderat pel pintor Abel Vallmitjana. L’Intrarrealisme buscava representar allò que és autèntic davant del que és fals a partir de la situació interna i personal enfront el conflicte públic. Això la durà a adoptar una crítica social enfocada a la utilització del cos femení en una iconografia de la frustració, per arribar a les obres dels anys vuitanta (exposades a la Galeria Dau al Set de Barcelona) en què es centra en el sentiment de buidor, de soledat, en la incomunicació. Són obres de maduresa, misterioses i pulcres, surreals. Els nous personatges no ocupen tota la tela, com als anys seixanta. S’identifiquen sobre un fons també sense cap referència, que ara s’ha tornat mat. La soledat ha esdevingut abandó. La crítica social ha esdevingut impotència.

Aquesta pintura sense cap idea, fruit de les sensacions viscudes o imaginades, aquesta solitud, abandó i fins i tot impotència d’Elena Paredes, acaba representada per unes cadires buides, amb les inicials JR de qui havia sigut el seu marit (Jorge Riviere), soles dins la tela, que semblen indicar-nos la porta de sortida, enigmàtica i personal com l’artista que les ha pintades. “Pintar es escribir tu propia historia, confesar lo inconfesable, una reconciliación contigo mismo y la vida”.

Catàleg de l'exposició on es reprodueixen les 20 obres exposades, amb text de presentació de Núria Poch, comissària de l'exposició. Textos institucionals de Joan Mora i Buch, David Bote i Lluís Bassat.

Edita Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

MUSEU ARXIU LLAVANERES