Ràfols Casamada / Maria Girona

Can Palauet, Mataró

18 juliol - 28 setembre 2008

L’exposició conjunta d’Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona que presentem, inicia un cicle de col·laboracions entre la Fundació Privada Carmen i Lluis Bassat i l’Ajuntament de Mataró. El conveni subscrit recentment entre ambdues institucions per dotar a la ciutat de Mataró d’un museu d’art català contemporani a partir de la Col·lecció Bassat, ha propiciat l’anar mostrant a manera de petits tasts, el fons del futur museu.

La Col·lecció Bassat és una col·lecció d’art contemporani, reflex de la passió per l’art dels seus propietaris. Una passió induïda, en els seus orígens, pel pare d’en Lluís que de nen el portava a visitar galeries i que amb el temps va esdevenir pròpia per passar a ser viscuda i compartida amb la seva dona Carmen. Una passió que en ocasions, ha anat més enllà del col·leccionisme, com explica el propi Lluís en un llibre de recent publicació “Un dia de la tardor del 1973 vaig entrar en una galeria d’art de Barcelona, Adrià, i em vaig enamorar d’un quadre de Xavier Serra de Rivera. (...) Vaig enraonar molta estona amb el director de la galeria, Francesc Mestre. Em va explicar qui era Serra de Rivera i qui eren els altres artistes amb qui la galeria tenia contacte: Guinovart, Ràfols-Casamada, Sergi Aguilar, Artigau, Gerard Sala, Miquel Vilà, Brotat, Cesc, Maria Girona, Molí, Moret, Boix, Heras i Armengol. Vaig veure obres de tots ells, que em van entusiasmar Quan me’n vaig anar a casa, havia comprat el primer quadre en qüestió i el 70 per cent de la galeria. Ho vam formalitzar uns quants dies després amb el propietari, Miquel Adrià. Em vaig quedar la meitat del 70 per cent i l’altra la vaig repartir entre uns quants amics meus amants de l’art.

D’ençà de llavors, cada tarda, cap allà a les vuit, quan sortia de treballar, anava a la galeria a fer-la petar amb el director i a visitar estudis d’artistes. Em va impressionar molt conèixer a Salvador Dalí, de qui varem voler promocionar el sofà que representa els llavis de May West al seu museu de Figueres”.[1]

Des d’aleshores la Col·lecció s’ha anat ampliant fins a comptar amb més d’un miler d’obres originals, entre quadres i escultures, d’artistes de renom internacional com Karel Appel, Barceló, Calder, Chagall, Chillida, Christo, Jean Cocteau, Oscar Domínguez, Gargallo, Julio González, Wifredo Lam, Léger, Magritte, Miró, Henry Moore, Oteiza, Picabia, Picasso, Olga Sacharoff, Saura, Tàpies o Torres García i amb artistes de reconegut prestigi al nostre país com, Sergi Aguilar, Daniel Argimon, Elisa Arimany, Rafael Armengol, Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Erwin Bechtold, Joan Bennàssar, Manuel Boix, Alfons Borrell, Joan Brossa, Joan Brotat, Armand Cardona Torrandell, Charo Castillo, Antoni Clavé, Xavier Corberó, Modest Cuixart, Antoni Cumella, Ramon Enrich, Equip Crònica, Maria Girona, Montserrat Gudiol, Pepe Guerrero, Josep Guinovart, Artur Heras, Joan Hernández Pijuan, Àngel Jové, Lluís Lleó, Robert Llimós, Marcel Martí, Xavier Medina Campeny, Manel Molí, Joan Mora, José Niebla, José Luis Pascual, Perico Pastor, Enric Pladevall, Jaume Plensa, Joan Ponç, August Puig, Albert Ràfols Casamada, Sebastià Ramis, Josep M. Riera i Aragó, Amèlia Riera, Gino Rubert, Gerard Sala, Isabel Saludes, Xavier Serra de Rivera, Manuel Solà, Philip Stanton, Josep M. Subirachs, Josep M. De Sucre, Joan Josep Tharrats, Josep Uclés, Manolo Valdés, Miquel Vilà, Joan Pere Viladecans, Moisès Villèlia i Zush

El període més extensament representat a la Col·lecció és el de l’art català contemporani a partir dels anys setantes. La consolidació artística de la generació d’Albert Ràfols Casamada i Josep Guinovart, entre altres, va coincidir amb la consolidació de la vocació col·leccionista d’en Lluís i la Carmen. És per això que hem cregut adient dedicar la primera exposició d’aquest cicle que iniciem a dos artistes de provada vàlua personal i professional que han dedicat i compartit tota una vida a l’art i a la cultura.

La seva biografia és plena de moments compartits. Tots dos van nàixer a Barcelona ara fa 85 anys, fills de famílies que van propiciar la seva dedicació a l’art. El pare de l’Albert era el pintor naturalista-realista Albert Ràfols i els oncles de la mare de la Maria eren els germans Llimona, l’escultor Josep i el pintor Joan. Rafael Benet, pintor i tractadista d’art era oncle de la Maria, i el fill d’aquest, Jordi Benet i Aurell, el seu cosí, era crític d’art.

Albert Ràfols i Maria Girona es van conèixer l’any 1945 a l’acadèmia Tàrrega de Barcelona quan tenien 22 anys i des d’aleshores han compartit trajectòries. L’any següent, ambdós van participar en la fundació del grup Els Vuit juntament amb el poeta Jordi Sarsanedas, l’escultor Miquel Gusils, els pintors Joan Palà, Ricardo Lorenzo i Vicenç Rossell i el músic Joan Comellas. Aquell mateix any van presentar una exposició conjunta a la Galeria Pictòria de Barcelona on a més a més de pintura i escultura, s’hi feu un recital de poemes i de música, fet que la critica del moment, no va rebre amb gens d’entusiasme. L’any 1948 formen part del grup fundacional del primer Saló d’Octubre, on al llarg de les diferents edicions s’hi va donar a conèixer la seva generació. El 1949 guanyen una de les beques que concedia el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona per anar a París a ampliar els estudis pictòrics durant un curs. Marxen l’any següent. Fou una ruptura amb l’ambient oprimit de la dictadura i una obertura d’horitzons, experiència que també van viure Guinovart, August Puig, Tàpies i Xavier Valls entre altres becats. L’any 1951 exposen junts per primera vegada a la Galeria Bucholz de Madrid on hi presenten una sèrie d’obres realitzades durant la seva estada a París i un any després es casen. El 1953 participen a la II Biennal Hispano-Americana a l’Havana. Des del 1961 passen els estius a Cadaqués, poble de la Costa Brava que estarà present a l’obra d’ambdós. A partir del 1963 compartiran la seva dedicació a l’ensenyament i la pedagogia, l’Albert com a director i la Maria com a mestre de l’escola Elisava de Barcelona. Aquell mateix any, juntament amb Josep Guinovart, Jordi Curós i Francesc Todó, participen en la renomada exposició Homenatge a Salvat-Papasseit a la Galeria Belarte de Barcelona. Dos anys més tard, el 1965, amb Subirachs, Cardona Torrandell, Todó i Daniel Argimon exposen a l’emblemàtica Galeria Sur de Santander sota el títol Seis artistas catalanes. L’any 1967 es crea a Barcelona la innovadora l’escola de disseny Eina, de la qual Ràfols n’és membre fundador i el director i Maria Girona n’és mestre. Des de l’any 1977 passen llargues temporades a la casa que compren a Calaceite, Terol i el 1982, amb Hernández Pijuan, Victòria Combalia i Carles H. Mor comencen a editar la revista Ampit.

Les seves trajectòries plàstiques, tot i ser diferents, també comparteixen alguns aspectes comuns. En paraules de J.M. Castellet “(...) la pintura d’Albert Ràfols Casamada –d’inicis postimpressionistes com els de la Maria- va evolucionar ràpidament per camins molt diferents, conservant ambdós una personalitat molt acusadament diferenciada, tot i concebint la creació artística com una totalitat, en la qual tots els camps de l’estètica mantenien uns estímuls i una cohesió que es trobarien, posteriorment, expressats implícitament o explícitament en el marc de la pintura”.[2]

La pintura d’ambdós és una pintura en llibertat. Una pintura compromesa amb els temps històrics però sobre tot amb la realitat. Compromesa amb la tradició de la qual arrenca, la pintura moderna, i compromesa, sobretot, amb l’ofici mateix de pintor, en recerca constant a través de la tècnica, de la matèria, del color i de l’espai. Treballen amb colors matisats, amb relacions cromàtiques matisades, amb transparències, amb la incorporació del collage. Ambdós han participat d’una progressiva depuració dels mitjans d’expressió. Han substituït la pinzellada per les masses de color que es limiten les unes a les altres, ambdós composen amb traços lineals que harmonitzen el cromatisme, totalment integrats en el quadre. Ambdós cerquen l’harmonia, l’equilibri, l’ordre i l’essència, el sentiment poètic. De manera racional, conscient i volguda, cerquen la depuració de tons i línies. Com explica Victoria Combalia a la presentació del catàleg de l’exposició de Ràfols a Can Palauet, l’any 1998 “(...) l’art d’Albert Ràfols es podria proposar com l’exemple d’una aspiració a un equilibri, a un cert classicisme, un ideal que, encara que sembli paradoxal, està present a una bona part de l’avantguarda”. Ambdós cerquen l’essència, no de les coses, sinó d’una certa relació d’un mateix amb les coses, amb el món que ens envolta.

Tal com escrivia el propi Ràfols l’any 1985 “El més difícil de l’ofici de pintor és construir-te el teu propi camí. Determinar d’entrada els paràmetres dintre dels quals t’agradaria moure’t i avançar per aquest espai dibuixant una trajectòria coherent. I és especialment difícil perquè t’obliga constantment a elegir i a renunciar a moltes coses. Però el que resulta més interessant és que, de vegades, allò a què renuncies acaba tenint també un ressò en la teva obra.

(...) hi ha sempre al darrera un afany de síntesi, un interès prioritari pel color que va de la recerca de la lluminositat i la vibració a l’estudi de noves harmonies on tinguin entrada les tonalitats sordes o fosques, on es conjugui puresa i densitat i on els tons mantinguin una clara individualització: la recerca de l’harmonia entre les tensions; l’economia de mitjans i l’equilibri entre intuïció i ofici, entre automatisme i voluntat”.[3]

L’obra d’ambdós és el reflex de la seva voluntat de desenvolupar les seves vides d’artista com una aportació ciutadana a la col·lectivitat, la seva concepció de l’art com una convergència de tots els gèneres d’expressió cultural i artística: han participar en la il·lustració de llibres, en el disseny de figurins i decorats de teatre, en la decoració de ceràmica, en la impressió de teixits, en la concepció gràfica i en la realització de cartells, etc. Han participat en la vida ciutadana com a professors, com a pedagogs i el seu nom va estar present en totes les manifestacions de protesta contra l’opressió de la llibertat.

Però com diu el propi Ràfols al catàleg abans esmentat: “I acabo. Perquè és l’obra la qui ha de parlar, ella la qui ha de dir allò que no pot dir la paraula. És ella, amb allò que té de particular, la qui ha de parlar a la sensibilitat d’aquell qui la contempla i, per damunt de la intel·ligència, arribar a l’emoció”.

Albert, Maria, gràcies per totes les portes i balcons que ens heu obert.

Catàleg de l'exposició on es reprodueixen les 28 obres exposades dels dos artistes amb text de presentació de Núria Poch, comissària de l'exposició i text institucional de Sergi Penedès.

Edita Ajuntament de Mataró, Institut Municipal d'Acció Cultural.