Detall d'un dibuix a tinta, de l'any 1982, d'Héctor Ameal. © FotoGasull
MUSEU ARXIU DE SANT ANDREU DE LLAVANERES
4 juny - 31 juliol 2021
Ameal, una primera aproximació
Héctor Ameal va morir d’una malaltia d’aquelles que ningú mereix, el juliol del 2018 a l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges. Uns mesos abans, el seu fil Helios buscava qui pogués fer-se càrrec del llegat artístic del seu pare i de retruc, el pintor mataroní Josep M. Codina, me’n va parlar. Jo no coneixia l’obra d’Ameal, però en Josep M. sí, i la coneixia a través d’un altre artista mataroní, en Josep Novellas. Al catàleg Novellas. Desdoblaments, Glòria Bosch havia escrit: “Amb motiu de la visita a la fira d’Arco, l’any 1985, Novellas diu a Josep M. Codina que es fixi en Ameal, un artista a qui segueix la pista des d’algunes peces aïllades, segurament a partir de 1976”. I en Codina ho va fer, s’hi va fixar, tant és així, que l’obra de dos artistes mataronins, té influències, als anys vuitanta, de l’obra d’Ameal. I el que és més bonic d’aquesta història, és que el cercle es va poder tancar el juny del 2018 quan vam visitar a Ameal i en Josep M. Codina li va poder explicar. Aquell dia, amb la trobada dels dos artistes, l’Héctor va saber de la reminiscència d’aquelles antigues influències seves.
Ameal va néixer a Buenos Aires el 22 de novembre del 1944. Va estudiar a l’Escola d’Arts Gràfiquesi a l’Escola Superior de Belles Arts Manuel Belgrano, on van estudiar també el Premi Nobel de la Pau, Rodolfo Pérez Esquivel i l’artista cinètic Julio Le Parc. Alhora que estudiava, s’inicià en el disseny gràfic i la creació publicitària, fet que va propiciar que l’any 1967, la prestigiosa agència McCann Erickson el contractés a la seva seu de Lima. Serà a la capital del Perú on pintarà els primers olis. L’any 1969, de viatge a Milà, on es volia establir, va fer escala a Barcelona i va decidir quedar-s’hi. L’any 1976, instal·lat a Sitges, es va presentar al XVIIIè Concurs Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot, essent-ne finalista amb dos dibuixos a ploma. L’any següent s’hi tornà a presentar, també amb dos dibuixos a ploma i va guanyar el concurs amb l’obra Primer Vicesecretari General, que es conserva al Gabinet de dibuixos y Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’altra obra, El patriarca, és ara a la Col·lecció Bassat.
Però si un concurs va ser decisiu en la seva carrera com artista fou el del Premi de Dibuix de la Fundació Joan Miró de Barcelona, de l’any 1982, on hi va presentar la ploma El único y su propiedad. El galerista francès Philippe Guimiot va veure el dibuix a l’exposició de les obres finalistes i guanyadores, i tant li va agradar, que Ameal va passar a formar part dels artistes de la seva galeria a Brussel·les, on l’any següent exposava individualment, catorze dibuixos a ploma. Aquell mateix any, Guimiot va participar a la Fiac de París amb obres d’Ameal i d’altres artistes de la galeria, i l’any següent va fer el mateix a la fira Arco’84 de Madrid. 1985 serà l’any del canvi. Si fins llavors Ameal presentava dibuixos a ploma, al One-Man-Show de la galeria Philippe Guimiot a Arco’85 hi presentarà vuit pintures i un dibuix, fet que es repetirà l’any següent a la seva segona exposició individual a la galeria Guimiot, on presenta per primera vegada pintures al tremp.
L’exposició que presentem al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, és una selecció de pintures i dibuixos d’aquest moment, els anys vuitanta, totes elles a la Col·lecció Bassat, des que es va fer càrrec del llegat de l’artista. Ameal domina el dibuix a ploma amb un perfecció quasi obsessiva, aconseguint llum i ombres vibrants, pròpies del gravat. Quasi tots els seus personatges, virtuosament retrats, són persones grans, solitaris representants de la buidor existencial i fins a cert punt caricaturitzats. El crític d’art Jean Cimaise, el comparava amb El Bosco per la sensació d’angoixa que transmeten en tant que representants d’un món que s’esfondra.
Les seves pintures, en canvi, representen espais interiors silenciosos, amb llum d’interior, quasi monocroms, com pàl·lids, amb elements recurrents com les taules, les cadires o les làmpades. Amb el seu domini de la pintura al tremp, Ameal aconsegueix obres de tons calents (ocres i marrons) o tons freds (grisos pàl·lids, blaus com esvaïts) quasi transparents, dins una composició tancada, d’una perspectiva vertical com de papiroflèxia o un joc de miralls. Algunes obres són com natures mortes, d’altres incorporen uns personatges esprimatxats, com absents i enigmàtics, en un món de temps immòbil i és que Ameal no inventa temes nous sinó que expressa com ningú, la dualitat de les coses.
Text de presentació de Núria Poch
Héctor Ameal, al centre, amb Josep M. Codina i Núria Poch. Sitges, 2018
Catàleg de l'exposició on es reprodueixen les 25 obres exposades amb text de presentació de Núria Poch, comissària de l'exposició. Textos institucionals de Joan Mora i Buch, David Bote i Lluís Bassat.
Edita Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres
