MUSEU ARXIU DE SANT ANDREU DE LLAVANERES

27 maig - 31 juliol 2022

Dones pintades és una exposició eclèctica. Respon a una tria personal d’obres d’onze artistes que han representat dones. No són retrats, són dones pintades. Hi ha obres de diferents dècades, d’artistes novells quan les van pintar i d’artistes llavors ja consolidats. Algun artista hi té dues obres, d’altres només una. Déu són pintors i una és pintora. Hi ha dones pintades soles, dones acompanyades, unes a interiors i d’altres a exteriors. Eclèctica, és una exposició expressament eclèctica perquè sigui representativa de la grandesa creativa dels seus autors i de qui les ha col·leccionades, Carmen i Lluís Bassat.

L’any 1955, a l’edat de vint-i-quatre anys, Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005) va celebrar la seva primera exposició individual i ho va fer al Museu Municipal de Mataró. Aquell mateix any, amb Eduard Alcoy, Josep M. Rovira Brull, Carles Planell i Terri (Lluís Terricabres) van fundar el grup Sílex. Descans, és una obra d’aquell moment, d’un gran sentit dramàtic, expressionista, que s’inspira en el paisatge castellà, d’elements ordenats i un sentit constructiu sobri. Una forma subtil de pintura social i crítica que evolucionarà, després de la seva estada a París l’any 1957, cap a un diàleg entre espai i pintura.

Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990) havia exposat al mateix museu un any abans, l’hivern del 1954. Camiller per al bàndol republicà a la Lleva del Biberó, Brotat era algú traumatitzat per la Guerra Civil, possible causa del seu primitivisme, sovint brusc i inquietant. Brotat combina una interpretació del dibuix infantil amb la simplicitat transcendent de l’art romànic. Crea un món propi, d’ambients i personatges senzills, en espais quasi paradisíacs, que a partir de l’any 1957 esdevindrà misteriós pel seu simbolisme torbador de figures enigmàtiques, sovint amb els ulls clucs.   

També dels anys cinquanta és l’obra de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007), una peça de la seva etapa figurativa. D’estil esquemàtic, és una obra de concepció mural, vertical, amb els colors aplicats d’una manera plana, on les quatre protagonistes del quadre estan palplantades davant nostre, entre desafiant-nos i interrogant-nos. Com amb Brotat, la composició de l’obra, la utilització dels colors i els ulls en forma d’ametlla, recorden el romànic català, un dels seus referents artístics, que en el cas de Guinovart, reforça una actitud directa d’un alt grau de sensibilitat.

Montserrat Gudiol (Barcelona, 1933-2015) és l’única dona present a l’exposició. L’any 1971, quan pinta Dona de perfil, Gudiol és una artista consolidada que exposa a la Sala Gaspar de Barcelona des de l’any 1962 i que com a artista de la galeria, participa de l’exposició “A Modern Spanish Paintings: Seven Catalonian Artists” amb Clavé, Claret, Tàpies, Tharrats, Todó i Vilacasas, una exposició que es va mostrar, del 1964 al 1966, a les ciutats més importants dels Estats Units d’Amèrica. Gudiol té la figura humana per tema, principalment figures femenines en solitud, exponents d’una solitud interior. Els fons de les seves obres són buits, de parets invisibles o inexistents, en els que sobreposa les figures perfilades amb un clar component simbolista i sovint oníric. 

Arranz-Bravo, Artigau, Bartolozzi i Serra de Rivera pertanyen, entre d’altres, a La Generació dels 60, segons terminologia de Rafael Santos Torroella. Tots havien nascut als anys quaranta, s’havien format a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i recuperaven el valor de l’ofici i la figuració, precisament en una dècada on l’informalisme atropellava aquests principis.

Per Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941), la pintura és la seva pròpia vida. Des dels seus inicis, insisteix reiteradament en la figura humana i és través de la pintura que vol representar els problemes de l’home actual, les seves pors i angoixes, la seva solitud, però no ens les explica sinó que ens en dona pistes i és que l’Eduard no copia allò que veu, sinó que pinta a la mesura de la seva personalitat, perquè la creació és fruit d’allò que un és, d’allò que veu i d’allò que imagina.

Les dues obres de Francesc Artigau (Barcelona, 1940) ens presenten dues noies ubicades en espais concrets, en els que la vivesa dels colors ens ajuda a situar els personatges. I és que la seva és una pintura de la vida quotidiana, de la que pots veure si t’hi fixes, normalment en contextos urbans, que ens comunica d’una manera extravertida i dins i tot alegra.

Rafael Bartolozzi (Pamplona, 1943 – Margodí, 2009) va pintar Gasa bañera al 1975 -l’any de la mort de Franco- i en feia quatre que havia pintat, amb Arranz-Bravo, la fàbrica Tipel, a tocar de l’autopista C-33 direcció Barcelona. Bartolozzi ens presenta una figura sensual en la seva posició i per la transparència del vel. De fet només ens la mostra de cintura en avall perquè la resta del cos no hi és, s’ha integrat a la paret del fons, talment perquè ens centrem en el que evoca més que no representa.

Del mateix any, 1975, són les dues obres de Xavier Serra de Rivera (Sant Joan Despí, 1946). Elegant i contingut, Serra de Rivera aconsegueix unes imatges d’una poètica indiscutible. Amb un paleta reduïda de colors ens presenta dues escenes de la vida quotidiana en les que es serveix de la figura per a donar-hi sentit més que per a representar-les.

L’estiu del 1969 Serra de Rivera i Serinyà exposaven a Manresa amb la resta de membres del Grup Tarot. Feia dos anys que havien publicat Tarot. Sobre la nova pintura, un al·legat de la forma com a element veritablement social de l’art. L’obra que presentem de Narcís Serinyà (Barcelona, 1944-2020) és d’aquell moment, de la seva etapa figurativa. Els colors plans li serveixen per estructurar el quadre i ressaltar la núvia entre agosarada i trista, de mirada perduda i nuesa innocent.

Laura al jardí, del mataroní Josep Novellas (Mataró, 1959-2009) és una obra de maduresa que ens presenta la seva filla al pati de casa seva amb el gat de la família. D’un cert horror vacui i tonalitats evanescents, la frondositat del jardí provoca una sensació de placidesa que la regadora, l’element central, corrobora.

L’any passat vam presentar, al Museu Arxiu, una monogràfica d’Héctor Ameal (Buenos Aires, 1944 – Sitges, 2018), un artista argentí que l’any 1969, de viatge a Milà, on es volia establir, va fer escala a Barcelona i va decidir quedar-s’hi. L’obra No, tot i no estar datada, he de ser de principis dels vuitanta, quan Ameal situa els personatges, en aquesta ocasió la seva dona, com a element central de l’obra. Elegant i sofisticada, s’enriola de dir-nos no, talment un antifaç-bandera.

I és que aquesta és una exposició de pintura, d’autèntics pintors a la recerca d’emocions, servint-se dels colors.

Text de presentació de Núria Poch

Catàleg de l'exposició on es reprodueixen les 14 obres exposades, amb text de presentació de la comissària de l'exposició, Núria Poch. Textos institucionals de Joan Mora i Buch, David Bote i Lluís Bassat.

Edita Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

MUSEU ARXIU LLAVANERS