8 febrer - 24 setembre 2017

Per aquesta segona exposició d’obres dels anys vuitanta de la Col·lecció Bassat, voldria recordar certs fets de l’àmbit artístic català d’aquesta època i ampliar-ne d’altres ja insinuats en el catàleg de la primera mostra.

Eren els anys de l’enfrontament més obert entre Barcelona i Madrid, en especial en el camp cultural. Enrique Tierno Galván, alcalde de la capital espanyola, va saber gestionar aquesta pugna i decantar-la de manera positiva envers Madrid. Per això va néixer, més tard, el 1998, PhotoEspaña, traslladant a la capital de l’Estat el focus impulsor de la nostra fotografia.

En aquell moment va aparèixer un nou concepte geogràfic i cultural: la perifèria. Jo no sé exactament com i qui el va crear, però era fruit, com la descentralització de la Primavera Fotogràfica, de la descentralització de Barcelona com a focus únic de la creació artística catalana. Això va comportar que sorgissin nous artistes en nombroses poblacions de Catalunya i que se’n parlés; que una bona part d’aquells joves s’unissin en grups per tenir un estímul més proper i formar una presència col·lectiva; que apareguessin nous crítics, en especial crítiques –anomenades tietes-, que tenien molt a prop els artistes, els aconsellaven i hi compartien moltes coses; que apareguessin nombroses noves galeries per poder exposar aquests nous futurs hipotètics creadors. A Barcelona va créixer, a l’entorn del Born, una nova zona de galeries, per on passava, deien, tot el futur. Qui no connectava amb aquells joves, amb aquelles crítiques, amb aquelles galeries, era un retrògrada. En aquells moments, existia una polarització d’art i crítics i artistes que, en teoria, representaven el progrés, l’obertura, el canvi davant l’art i davant dels crítics i els artistes que es mantenien aferrats al passat. Era una de les tantes pugnes i polèmiques, no del tot obertes al públic en general, però sí molt bel·ligerants entre els entesos. És cert que es debatia entorn de certes vies dels llenguatges artístics, però en la discussió i en el protagonisme existia un gran pes generacional.

La dècada dels anys vuitanta van ser els anys en què, a Catalunya, es van presentar moltes exposicions dels artistes més significats del panorama internacional. En part, aquestes mostres van ser possibles perquè diverses entitats, com ”la Caixa”, van crear grans centres expositius, entrant en els circuits internacionals d’exhibició. I aquestes entitats privades van aconseguir que les públiques se sumessin a aquestes manifestacions. Solament esmento algunes de les mostres més destacades al llarg de la dècada i d’artistes estrangers: Robert Motherwell, Amadeo Modigliani, Richard Neutra, El Crucifix de Cimabue, Roberto Matta, Pintat a Mèxic, Bonnard, William Morris, Leonardo, Giorgio Morandi, Anthony Caro, Avantguarda russa, Francis Picabia, Edvard Munch, Aligi Sassu, Raoul Dufy, Philip Guston, De la Revolució a la Perestroika... Mostres de diferents plantejaments i importància, que van aconseguir que Catalunya es normalitzés i sortís d’anys d’estancament cultural.

Extracte del text de Francesc Miralles Més sobre fets i obres dels anys vuitanta a Catalunya.

Catàleg de l'exposició amb text de presentació de Francesc Miralls i comissària per Núria Poch, on es reprodueixen i documenten les 95 obres dels artistes Enric Ansesa, Rafael Bartolozzi, Joan Bennàssar, Ramón Bilbao, Jim Bird, Jean Budz, Joan Cardells, Tom Carr, Joaquim Chancho, Luis Elorriaga, Luis Gordillo, Carmen Grau, Antoni Guansé, Josep Guinovart, Keith Haring, Joan Hernández Pijuan, Laura Iniesta, Ricard Jordà, Robert Llimós, Pablo Mañé, Maño, Joan Mora, José Niebla, Mario Pasqualotto, Enric Pladevall, Ràfols Casamada, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera, Francesc Subarroca, Josep M. Subirachs, Miquel Vilà i Joan Pere Viladecans.

Edita Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró. Catàleg a la venda a la Nau Gaudí.