Arranz-Bravo
a la Col·lecció Bassat
FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO / L'HOSPITALET
10 març - 19 juliol 2020
Conversa entre Lluís Bassat i Arranz-Bravo
Moderada per Albert Mercadé (Director Artístic de la Fundació Arranz-Bravo) i Núria Poch (Directora del Consorci Museu D’Art Contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat - Nau Gaudí)
NP/AM. D’on ve la vostra amistat?
LLB- Amb l’Eduard sento admiració i tinc amistat des de l’exposició que va fer a la Sala Gaspar l’any 1966. En aquell moment jo no tenia cap quadre seu a casa meva (vaig comprar-ne el primer el 1974). L’obra de l’Eduard em va entusiasmar des del primer dia. I és més, hi havia un quadre que no vaig poder comprar en aquella exposició que encara el tinc a la memòria. Des de llavors he anat seguint la seva obra i veient les seves exposicions. Durant molts anys he comprat obra de l’Eduard. És un dels artistes que tinc millor representats a la col·lecció: més de cinquanta obres, que no les té pas tothom. Recordo visitar una inauguració seva a Nova York. Hi havia un grup de senyores i senyors tots elegantíssimament vestits. Van obrir les portes i van començar a entrar col·leccionistes i de cop un punt vermell, i un altre i un altre i, finalment, tota l’exposició estava venuda. A més a més, l’Eduard havia arribat des de San Francisco on havia venut una altra exposició com aquesta. El seu èxit als Estats Units és indiscutible.
AB- El problema és que Catalunya -un país esplèndid que adoro- és culturalment molt raquític. Les coses culturals tenen un recorregut molt lent. Recordo que volien enderrocar La Pedrera i un dels que va signar el manifest va ser l’escriptor Josep Pla. Catalunya és un país peculiar, no té el costum d’estimar allò que és seu. Miró, per exemple, no té cap obra en col·leccions de Catalunya i era nascut a Barcelona, no oblidem això. És un problema del tarannà català. Jo tinc sort que hi ha un gran col·leccionisme de la meva obra a Shanghai, Moscou i als Estats Units.
LLB: No ens hi hauríem d’acostumar. És una vergonya que Barcelona no tingui un museu d’art contemporani on es pugui mostrar permanentment l’obra d’Arranz-Bravo i d’altres extraordinaris artistes catalans de la seva generació. El MACBA no fa quasi exposicions d’artistes catalans. Jo modestament, des de la Nau Gaudí de Mataró, he aconseguit varies exposicions a fora i d’altres que succeiran aquest nou any, com per exemple a Maastricht. Crec que els artistes catalans contemporanis són tant bons com els artistes americans o anglesos però no han rebut el suport necessari.
AB- És una feina que hi ha pendent a Catalunya. Un país sense cultura no existeix. Es difumina. Leonardo, Michelangelo, el que resta és la Capella Sixtina i no les discussions de Michelangelo amb el Papa. El que resta és la presència física de la cultura, allò que té cos.
LLB- Vaig conèixer a Leo Castelli. Gràcies a ell, artistes pop art s’han fet famosos mundialment.
AM- Parlàveu de moments importants a la història de la cultura, vosaltres vau viure un moment d’efervescència cultural als anys 60 i 70. Tu, Lluís, has estat un dels principals col·leccionistes d’aquella època.
LLB- Als anys setanta vaig comprar una part de la Galeria Adrià de Barcelona. Em vaig fer soci. Guinovart, Ràfols Casamada, Artigau, Serra de Rivera estaven a la Galeria. L’Eduard estava al davant, a la Sala Gaspar. Vam passar uns anys molt bons però també haig de dir que es venia molt poc degut a la crisi del petroli.
NP- La vostra generació era artísticament explosiva. Com vau viure aquell moment en què l’Eduard per exemple pintava la fàbrica Tipel, feia pintura al carrer o happenings?
AB- Nosaltres érem un aire de frescor dins el sinestrisme i la censura del franquisme. Tot era gris, d’una grisor espantosa i nosaltres donàvem color a aquella foscor.
LLB- No tinc res en contra de l’art conceptual però no hi estic d’acord que l’art desaparegui immediatament. A més tota pintura també té un concepte, les escultures també.
AM- Els conceptes de frescor i sensualitat, força i pulsió -tan propis de la vostra època- són presents en l’obra de l’Eduard. Per acabar, dintre aquesta col·lecció tan variada que tens d’escultures, pintures, dibuixos… destacaries alguna obra en particular?
LLB: Jo em quedo amb totes, però en tinc una de molt especial que va fer per mi amb motiu del meu seixanta aniversari i que la tinc penjada al meu despatx. Així la veig contínuament.
Catàleg de l'exposició on es publiquen les 57 obres amb text de presentació d'Albert Mercadé i Núria Poch, comissaris de l'exposició. Text institucional de Núria Marín. Edita Fundació Arranz-Bravo.